martes, 23 de abril de 2019

Ens veiem al Tik Tok! // El universo adolescente en las RRSS



Ens veiem al Tik Tok!

L’univers adolescent es viu i es veu a través de xarxes socials com Instagram, Tik Tok o YouTube


Diari Ara. 13/4/2019

Un dels motius principals de l’exposició dels adolescents a les xarxes és, precisament, la cerca de seguidors i la consecució delikes, amb una lectura bastant clara de les dades deseguidors: per a Ubieto, el que no rep likes “és un pringat, un friqui que no existeix al món digital”. Al seu parer, el pànic dels adolescents és passar desapercebuts i quedar-se fora de joc, que ningú es fixi en ells, un fet que s’ha popularitzat com a FOMO (fear of missing out). “Els agrada mirar, però sobretot volen ser vistos i reconeguts i aconseguir una inscripció social”. I remarca que, realment, tothom està sol davant de les seves angoixes, tries i dificultats, i a tothom li cal una xarxa de conversa, vincle, informació, diversió i acompanyament. “Però aquesta solució digital de vegades ens fa perdre la perspectiva que implica la presència i el vincle cos a cos”, alerta.

Para Ubieto, el que no recibe likes “es un pringao, un friqui que no existe en el mundo digital”. En su opinión, el pánico de los adolescentes es pasar desapercibidos y quedarse fuera de juego, que nadie se fije en ellos, un hecho que se ha popularizado como *FOMO (Fear Of Missing Out). “Les gusta mirar, pero sobre todo quieren ser vistos y reconocidos y conseguir una inscripción social”. Y remarca que, realmente, todo el mundo está solo ante sus angustias, elecciones y dificultades, y a todo el mundo le hace falta una red de conversación, vínculo, información, diversión y acompañamiento. “Pero esta solución digital a veces nos hace perder la perspectiva que implica la presencia y el vínculo cuerpo a cuerpo”, alerta.

viernes, 12 de abril de 2019






La Vanguardia, viernes 12 de abril de 2019


¿La hiperactividad es hoy una conducta perturbadora, algo que nos aparta y dificulta del objetivo, o un estilo de vida adaptativo a un siglo XXI en constante movimiento?
Hace dos décadas, la atención focalizada -el tiempo que concentramos nuestra atención en un titular de diario, en un vídeo de Youtube o en un anuncio publicitario- era de 12 segundos. Hoy, tan sólo de 5. Y si nos fijamos en los dibujos animados infantiles, constataremos como un episodio de Bob Esponja (que dura aproximadamente 11 minutos) tiene más estímulos que todas las temporadas de Heidi. Hagan la prueba, póngales a sus hijos un episodio de la niña de los Alpes y verán como les llaman enseguida para advertirles que la pantalla se ha congelado porque lleva 6 segundos sin que pase nada: ni música, ni sonido, ni cambio de ritmo. En nuestro país, el 21% de las criaturas de entre 0 y 3 años accede diariamente a internet y el 81% de los bebés menores de seis meses ya están presentes en las redes sociales e Internet....

miércoles, 3 de abril de 2019

El psicólogo José R. Ubieto expone en Murcia su experiencia sobre trabajo en red y prácticas colaborativas





Una excelente reunión de trabajo con los colegas de Cieza, Lorquí y el COP de Murcia, cuyas iniciativas, en el ámbito del trabajo en red, son muy interesantes

La Vanguardia. 24/3/2019
El psicólogo de Servicios sociales en el Ayuntamiento de Barcelona, psicólogo clínico, miembro de la Asociación Mundial de Psicoanálisis y profesor de la Universidad Oberta de Catalunya (UOC), José Ramón Ubieto, visitará Murcia el próximo viernes, 29 de marzo, para ofrecer una charla-coloquio en la que expondrá su mirada profesional de 20 años de experiencia en prácticas colaborativas y de trabajo en red.
En concreto, este psicólogo y psicoanalista ofrecerá una conferencia titulada 'Somos lo que conectamos: presente y futuro del trabajo en red', de 16.00 a 18.00 horas en la sede del Colegio Oficial de Psicólogos de la Región de Murcia (COP-RM), en el marco de una actividad organizada por la Vocalía de Psicología de la Intervención Social.

lunes, 25 de marzo de 2019

La infancia bajo el neoliberalismo: niños hiper, déficit de atención y la importancia de aburrirse




Tabakalera, 23 enero de 2019. Donosti. Amador Fdez-Savater, Marino Pérez y José R. Ubieto

VER VIDEO COMPLETO

¿Qué pasa hoy con la infancia, cuando llenamos su “tiempo vacío” de objetos y actividades? Se observan patologías de la atención, unificadas bajo la etiqueta de Trastorno de Déficit de Atención e hiperactividad (TDAH).
Pero según Jose Ramón Ubieto y Marino Pérez Álvarez, ese diagnóstico patologiza los efectos que provoca nuestra sociedad en la infancia clasificándolos como trastorno mental. Y así nos ahorramos una reflexión crítica sobre nuestras formas de vida.

viernes, 8 de marzo de 2019

Mujeres: ¿qué futuro nos propone la extrema derecha?


La Vanguardia, 8 de marzo de 2019

Lo femenino, siempre éxtimo para cada uno de nosotros y nosotras, no tiene mucho lugar en el futuro que nos proponen.


Mujeres: ¿qué futuro nos propone la extrema derecha?

.....Su principal truco de magia (y el resorte psicológico) es haber hecho de las incertidumbres del futuro - escena de angustia para cada vez más personas afectadas por la precariedad económica, las transformaciones familiares o las crisis identitarias - un paisaje nuevo donde tomar las riendas para hacer sus vidas grandes, de nuevo.

De la pérdida del No future han pasado a la ganancia del ‘Recuperemos el pasado’ y olvidemos ese futuro, del cual mejor no saber nada. Así, Bolsonaro atribuye la condición homosexual a un “defecto de fábrica” o a las drogas; Abascal y los dirigentes de Vox niegan la realidad de la violencia machista; Salvini y Trump el drama vital de los migrantes y Casado está dispuesto a derogar la ley del aborto. De ese futuro no quieren saber nada, y en su lugar prometen el regreso a un pasado mágico que nunca existió.

lunes, 25 de febrero de 2019



«Els abusos són una part molt habitual de la vida, i crec que en coneixerem molts més»

El psicoanalista o professor de la UOC José Ramón Ubieto creu que cada vegada el context és més favorable a denunciar abusos

Diari de Girona
10.02.2019 | 00:51
Vergonya, culpa, humiliació. Aquests són alguns dels sentiments que sovint experimenta una víctima d'abusos sexuals, i que es poden accentuar en cas que l'abús vingui d'alguna figura propera i de confiança: un familiar o, tal com s'ha revelat en les últimes setmanes, per part d'un capellà. Si l'abús el pateix un menor, que és especialment vulnerable, pot tenir conseqüències psicològiques molt importants, especialment si l'abús s'ha produït de forma sostinguda al llarg d'un temps. Davant d'aquesta situació, moltes víctimes opten per callar. Un silenci que, en els darrers anys, s'està començant a trencar. Cada cop hi ha més persones que decideixen denunciar-ho en veu alta i que, segons el psicoanalista i professor de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC José Ramón Ubieto, poden fer que més gent s'atreveixi a fer públics nous casos.

La vergonya

Una de les principals conseqüències d'un abús és el sentiment de vergonya que sovint genera en la víctima. Un fet que, segons Ubieto, és paradoxal. «Qui hauria d'avergonyir-se és qui fa l'abús, però en canvi qui sent vergonya i després culpa és la víctima», assenyala el psicoanalista. Aquesta és una situació que es repeteix en tota mena d'abusos, tant sexuals com en d'altres, com per exemple la violència de gènere o l'assetjament escolar. «Les víctimes tenen la idea que potser estan fent alguna cosa malament, i que si parlen potser provocaran una situació que no serà bona per a ella ni per a la seva família», indica l'expert. I d'aquest sentiment de vergonya i culpa se'n deriva, finalment, el silenci.

El silenci

El sentiment de culpabilitat i la sensació que, si ho expliquen, provocaran dolor a les seves famílies fa que moltes víctimes d'abusos vegin el silenci com a única opció. «Tenen por que, si ho diuen a casa, els pares es puguin preocupar, que hi hagi un conflicte o que es posin algun familiar en contra», assenyala Ubieto. Per això, veuen el silenci com a única sortida; un silenci que es pot perllongar en molt temps, ja que en alguns casos es manté fins que la víctima es converteix en adult. El professor de la UOC adverteix que no es pot «criminalitzar» aquest silenci, ja que sovint no són situacions fàcilment denunciables.

El bloqueig

Per a Ubieto, oblidar totalment que s'ha estat víctima d'un abús no és possible. El que si pot passar, però, és que hi hagi «oblits selectius»: «Una persona no pot estar pensant cada dia, tota l'estona, en el que li va passar, perquè sinó no podria viure», indica. Per això, hi ha víctimes que opten per «desar en un calaix» aquestes males experiències i no parlar-ne, o com a molt confessar el que va passar a una o dues persones de la seva absoluta confiança.

L'entorn familiar

Un dels primers temors que tenen les víctimes d'abusos, especialment si són infants, és que si ho expliquen ningú els cregui. I també tenen por que, si obren la boca, es busquin problemes. «Poden pensar que, si expliquen a la seva mare que el seu pare s'ha posat al llit amb ells, no s'ho creurà», assenyala Ubieto.
En alguns casos, però, algun familiar ho acaba intuint i malgrat això calla. «Llavors, la família s'organitza per seguir guardant el secret, ja que si es desvetllés la família es trencaria: la dona potser hauria de deixar el seu marit, i el fill o filla se sentiria culpable per haver provocat la separació dels seus pares», explica el psicoanalista. En el cas que l'entorn familiar insti la víctima a callar els abusos, s'accentua el seu sentiment de culpa.

La proximitat de l'agressor

Com més fort sigui el vincle de la víctima amb l'agressor, més difícil serà gestionar la situació. «Si l'abusador és el pare, el tiet o el mossèn del poble és molt més greu, per això hi ha tanta alarma social: és molt diferent que ho faci algú amb qui tothom tenia confiança que no pas un desconegut» adverteix Ubieto. I també costa més de superar. «Que hagis patit una violació pel carrer et deixa una ferida important, però si ha estat el teu pare i a més durant molts anys, i no has tingut cap suport familiar, costa molt més recuperar-te», assenyala. Tot i això, el psicoanalista assegura que, «menys de la mort, ens podem acabar recuperant de tot». En molts casos, però, és necessària una teràpia.

Trencar el silenci

A vegades, el fet que algú altre denunciï públicament haver passat per una situació similar fa que la víctima s'animi a alçar la veu i dir: «A mi també m'ha passat». «La víctima veu que la seva situació no és excepcional i no significa un cataclisme, sinó que allò mateix li va passar algú altre», assenyala Ubieto.
En algunes ocasions, a més, és necessari deixar passar un temps fins que la víctima es pot enfrontar als fets. Salvant les distàncies, l'expert ho compara amb les víctimes dels camps de concentració, que van trigar molt de temps a poder parlar del que havien patit. «Els abusos, en certa manera, també són una situació de degradació, tot i que no tan extrema, però també és comú que la víctima no pugui parlar perquè primer necessita viure», explica.

El context social

El context actual és molt més propici a denunciar casos d'abusos que no pas quaranta anys enrere. «Jo vaig estudiar en un col·legi religiós i sabia que es produïen aquests abusos, però tothom considerava que eren normals. Ningú hauria pensat que allò es podia denunciar, perquè estàvem en una societat on hi havia coses que eren tabú», diu Ubieto. Segons recorda, «no es podien denunciar capellans, que tenien un prestigi, igual que el metge, el policia, l'alcalde? no era fàcil posar aquest prestigi en qüestió». La societat actual, però, està més disposada a posar en qüestió qualsevol figura, ja sigui un alcalde o dirigent polític. «La societat ja no està disposada a permetre determinades situacions», adverteix.

Noves denúncies

Malauradament, els abusos sexuals «són molt més freqüents del que pensem», lamenta Ubieto. «Moltes dones en pateixen: tocaments, assetjaments? els abusos formen una part molt habitual de la vida, i crec que en coneixerem molts més», vaticina el psicoanalista.