Vergonya, culpa, humiliació. Aquests són alguns dels sentiments que sovint experimenta una víctima d'abusos sexuals, i que es poden accentuar en cas que l'abús vingui d'alguna figura propera i de confiança: un familiar o, tal com s'ha revelat en les últimes setmanes, per part d'un capellà. Si l'abús el pateix un menor, que és especialment vulnerable, pot tenir conseqüències psicològiques molt importants, especialment si l'abús s'ha produït de forma sostinguda al llarg d'un temps. Davant d'aquesta situació, moltes víctimes opten per callar. Un silenci que, en els darrers anys, s'està començant a trencar. Cada cop hi ha més persones que decideixen denunciar-ho en veu alta i que, segons el psicoanalista i professor de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC José Ramón Ubieto, poden fer que més gent s'atreveixi a fer públics nous casos.
La vergonya
Una de les principals conseqüències d'un abús és el sentiment de vergonya que sovint genera en la víctima. Un fet que, segons Ubieto, és paradoxal. «Qui hauria d'avergonyir-se és qui fa l'abús, però en canvi qui sent vergonya i després culpa és la víctima», assenyala el psicoanalista. Aquesta és una situació que es repeteix en tota mena d'abusos, tant sexuals com en d'altres, com per exemple la violència de gènere o l'assetjament escolar. «Les víctimes tenen la idea que potser estan fent alguna cosa malament, i que si parlen potser provocaran una situació que no serà bona per a ella ni per a la seva família», indica l'expert. I d'aquest sentiment de vergonya i culpa se'n deriva, finalment, el silenci.
El silenci
El sentiment de culpabilitat i la sensació que, si ho expliquen, provocaran dolor a les seves famílies fa que moltes víctimes d'abusos vegin el silenci com a única opció. «Tenen por que, si ho diuen a casa, els pares es puguin preocupar, que hi hagi un conflicte o que es posin algun familiar en contra», assenyala Ubieto. Per això, veuen el silenci com a única sortida; un silenci que es pot perllongar en molt temps, ja que en alguns casos es manté fins que la víctima es converteix en adult. El professor de la UOC adverteix que no es pot «criminalitzar» aquest silenci, ja que sovint no són situacions fàcilment denunciables.
El bloqueig
Per a Ubieto, oblidar totalment que s'ha estat víctima d'un abús no és possible. El que si pot passar, però, és que hi hagi «oblits selectius»: «Una persona no pot estar pensant cada dia, tota l'estona, en el que li va passar, perquè sinó no podria viure», indica. Per això, hi ha víctimes que opten per «desar en un calaix» aquestes males experiències i no parlar-ne, o com a molt confessar el que va passar a una o dues persones de la seva absoluta confiança.
L'entorn familiar
Un dels primers temors que tenen les víctimes d'abusos, especialment si són infants, és que si ho expliquen ningú els cregui. I també tenen por que, si obren la boca, es busquin problemes. «Poden pensar que, si expliquen a la seva mare que el seu pare s'ha posat al llit amb ells, no s'ho creurà», assenyala Ubieto.
En alguns casos, però, algun familiar ho acaba intuint i malgrat això calla. «Llavors, la família s'organitza per seguir guardant el secret, ja que si es desvetllés la família es trencaria: la dona potser hauria de deixar el seu marit, i el fill o filla se sentiria culpable per haver provocat la separació dels seus pares», explica el psicoanalista. En el cas que l'entorn familiar insti la víctima a callar els abusos, s'accentua el seu sentiment de culpa.
La proximitat de l'agressor
Com més fort sigui el vincle de la víctima amb l'agressor, més difícil serà gestionar la situació. «Si l'abusador és el pare, el tiet o el mossèn del poble és molt més greu, per això hi ha tanta alarma social: és molt diferent que ho faci algú amb qui tothom tenia confiança que no pas un desconegut» adverteix Ubieto. I també costa més de superar. «Que hagis patit una violació pel carrer et deixa una ferida important, però si ha estat el teu pare i a més durant molts anys, i no has tingut cap suport familiar, costa molt més recuperar-te», assenyala. Tot i això, el psicoanalista assegura que, «menys de la mort, ens podem acabar recuperant de tot». En molts casos, però, és necessària una teràpia.
Trencar el silenci
A vegades, el fet que algú altre denunciï públicament haver passat per una situació similar fa que la víctima s'animi a alçar la veu i dir: «A mi també m'ha passat». «La víctima veu que la seva situació no és excepcional i no significa un cataclisme, sinó que allò mateix li va passar algú altre», assenyala Ubieto.
En algunes ocasions, a més, és necessari deixar passar un temps fins que la víctima es pot enfrontar als fets. Salvant les distàncies, l'expert ho compara amb les víctimes dels camps de concentració, que van trigar molt de temps a poder parlar del que havien patit. «Els abusos, en certa manera, també són una situació de degradació, tot i que no tan extrema, però també és comú que la víctima no pugui parlar perquè primer necessita viure», explica.
El context social
El context actual és molt més propici a denunciar casos d'abusos que no pas quaranta anys enrere. «Jo vaig estudiar en un col·legi religiós i sabia que es produïen aquests abusos, però tothom considerava que eren normals. Ningú hauria pensat que allò es podia denunciar, perquè estàvem en una societat on hi havia coses que eren tabú», diu Ubieto. Segons recorda, «no es podien denunciar capellans, que tenien un prestigi, igual que el metge, el policia, l'alcalde? no era fàcil posar aquest prestigi en qüestió». La societat actual, però, està més disposada a posar en qüestió qualsevol figura, ja sigui un alcalde o dirigent polític. «La societat ja no està disposada a permetre determinades situacions», adverteix.
Noves denúncies
Malauradament, els abusos sexuals «són molt més freqüents del que pensem», lamenta Ubieto. «Moltes dones en pateixen: tocaments, assetjaments? els abusos formen una part molt habitual de la vida, i crec que en coneixerem molts més», vaticina el psicoanalista.
