viernes, 8 de marzo de 2019

Mujeres: ¿qué futuro nos propone la extrema derecha?


La Vanguardia, 8 de marzo de 2019

Lo femenino, siempre éxtimo para cada uno de nosotros y nosotras, no tiene mucho lugar en el futuro que nos proponen.


Mujeres: ¿qué futuro nos propone la extrema derecha?

.....Su principal truco de magia (y el resorte psicológico) es haber hecho de las incertidumbres del futuro - escena de angustia para cada vez más personas afectadas por la precariedad económica, las transformaciones familiares o las crisis identitarias - un paisaje nuevo donde tomar las riendas para hacer sus vidas grandes, de nuevo.

De la pérdida del No future han pasado a la ganancia del ‘Recuperemos el pasado’ y olvidemos ese futuro, del cual mejor no saber nada. Así, Bolsonaro atribuye la condición homosexual a un “defecto de fábrica” o a las drogas; Abascal y los dirigentes de Vox niegan la realidad de la violencia machista; Salvini y Trump el drama vital de los migrantes y Casado está dispuesto a derogar la ley del aborto. De ese futuro no quieren saber nada, y en su lugar prometen el regreso a un pasado mágico que nunca existió.

lunes, 25 de febrero de 2019



«Els abusos són una part molt habitual de la vida, i crec que en coneixerem molts més»

El psicoanalista o professor de la UOC José Ramón Ubieto creu que cada vegada el context és més favorable a denunciar abusos

Diari de Girona
10.02.2019 | 00:51
Vergonya, culpa, humiliació. Aquests són alguns dels sentiments que sovint experimenta una víctima d'abusos sexuals, i que es poden accentuar en cas que l'abús vingui d'alguna figura propera i de confiança: un familiar o, tal com s'ha revelat en les últimes setmanes, per part d'un capellà. Si l'abús el pateix un menor, que és especialment vulnerable, pot tenir conseqüències psicològiques molt importants, especialment si l'abús s'ha produït de forma sostinguda al llarg d'un temps. Davant d'aquesta situació, moltes víctimes opten per callar. Un silenci que, en els darrers anys, s'està començant a trencar. Cada cop hi ha més persones que decideixen denunciar-ho en veu alta i que, segons el psicoanalista i professor de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC José Ramón Ubieto, poden fer que més gent s'atreveixi a fer públics nous casos.

La vergonya

Una de les principals conseqüències d'un abús és el sentiment de vergonya que sovint genera en la víctima. Un fet que, segons Ubieto, és paradoxal. «Qui hauria d'avergonyir-se és qui fa l'abús, però en canvi qui sent vergonya i després culpa és la víctima», assenyala el psicoanalista. Aquesta és una situació que es repeteix en tota mena d'abusos, tant sexuals com en d'altres, com per exemple la violència de gènere o l'assetjament escolar. «Les víctimes tenen la idea que potser estan fent alguna cosa malament, i que si parlen potser provocaran una situació que no serà bona per a ella ni per a la seva família», indica l'expert. I d'aquest sentiment de vergonya i culpa se'n deriva, finalment, el silenci.

El silenci

El sentiment de culpabilitat i la sensació que, si ho expliquen, provocaran dolor a les seves famílies fa que moltes víctimes d'abusos vegin el silenci com a única opció. «Tenen por que, si ho diuen a casa, els pares es puguin preocupar, que hi hagi un conflicte o que es posin algun familiar en contra», assenyala Ubieto. Per això, veuen el silenci com a única sortida; un silenci que es pot perllongar en molt temps, ja que en alguns casos es manté fins que la víctima es converteix en adult. El professor de la UOC adverteix que no es pot «criminalitzar» aquest silenci, ja que sovint no són situacions fàcilment denunciables.

El bloqueig

Per a Ubieto, oblidar totalment que s'ha estat víctima d'un abús no és possible. El que si pot passar, però, és que hi hagi «oblits selectius»: «Una persona no pot estar pensant cada dia, tota l'estona, en el que li va passar, perquè sinó no podria viure», indica. Per això, hi ha víctimes que opten per «desar en un calaix» aquestes males experiències i no parlar-ne, o com a molt confessar el que va passar a una o dues persones de la seva absoluta confiança.

L'entorn familiar

Un dels primers temors que tenen les víctimes d'abusos, especialment si són infants, és que si ho expliquen ningú els cregui. I també tenen por que, si obren la boca, es busquin problemes. «Poden pensar que, si expliquen a la seva mare que el seu pare s'ha posat al llit amb ells, no s'ho creurà», assenyala Ubieto.
En alguns casos, però, algun familiar ho acaba intuint i malgrat això calla. «Llavors, la família s'organitza per seguir guardant el secret, ja que si es desvetllés la família es trencaria: la dona potser hauria de deixar el seu marit, i el fill o filla se sentiria culpable per haver provocat la separació dels seus pares», explica el psicoanalista. En el cas que l'entorn familiar insti la víctima a callar els abusos, s'accentua el seu sentiment de culpa.

La proximitat de l'agressor

Com més fort sigui el vincle de la víctima amb l'agressor, més difícil serà gestionar la situació. «Si l'abusador és el pare, el tiet o el mossèn del poble és molt més greu, per això hi ha tanta alarma social: és molt diferent que ho faci algú amb qui tothom tenia confiança que no pas un desconegut» adverteix Ubieto. I també costa més de superar. «Que hagis patit una violació pel carrer et deixa una ferida important, però si ha estat el teu pare i a més durant molts anys, i no has tingut cap suport familiar, costa molt més recuperar-te», assenyala. Tot i això, el psicoanalista assegura que, «menys de la mort, ens podem acabar recuperant de tot». En molts casos, però, és necessària una teràpia.

Trencar el silenci

A vegades, el fet que algú altre denunciï públicament haver passat per una situació similar fa que la víctima s'animi a alçar la veu i dir: «A mi també m'ha passat». «La víctima veu que la seva situació no és excepcional i no significa un cataclisme, sinó que allò mateix li va passar algú altre», assenyala Ubieto.
En algunes ocasions, a més, és necessari deixar passar un temps fins que la víctima es pot enfrontar als fets. Salvant les distàncies, l'expert ho compara amb les víctimes dels camps de concentració, que van trigar molt de temps a poder parlar del que havien patit. «Els abusos, en certa manera, també són una situació de degradació, tot i que no tan extrema, però també és comú que la víctima no pugui parlar perquè primer necessita viure», explica.

El context social

El context actual és molt més propici a denunciar casos d'abusos que no pas quaranta anys enrere. «Jo vaig estudiar en un col·legi religiós i sabia que es produïen aquests abusos, però tothom considerava que eren normals. Ningú hauria pensat que allò es podia denunciar, perquè estàvem en una societat on hi havia coses que eren tabú», diu Ubieto. Segons recorda, «no es podien denunciar capellans, que tenien un prestigi, igual que el metge, el policia, l'alcalde? no era fàcil posar aquest prestigi en qüestió». La societat actual, però, està més disposada a posar en qüestió qualsevol figura, ja sigui un alcalde o dirigent polític. «La societat ja no està disposada a permetre determinades situacions», adverteix.

Noves denúncies

Malauradament, els abusos sexuals «són molt més freqüents del que pensem», lamenta Ubieto. «Moltes dones en pateixen: tocaments, assetjaments? els abusos formen una part molt habitual de la vida, i crec que en coneixerem molts més», vaticina el psicoanalista.

jueves, 7 de febrero de 2019

Acoso escolar en manada





RNE. Artesfera. 1/2/19

Entrevista a José Ramón Ubieto. Psicoanalista y profesor de la UOC

El acoso escolar es un cuerpo a cuerpo, una manera de salvaguardar el acoso que todo adolescente experimenta en la pubertad tomando al otro como chivo expiatorio y refugiandose en el grupo que, a veces, opera con la misma lógica de la manada...


Escuchar audio entrevista

martes, 29 de enero de 2019

Grafitis: ¿arte urbano o incivismo?



El Diván de La Vanguardia18 de Enero 2019 

Expresarse cuando eres adolescente o joven tiene su qué. No se pueden copiar el lenguaje y los códigos infantiles, porque ya no toca. Pero tampoco hablar como los adultos, porque eso sería como repetirlos.

Y además, el lenguaje de los adultos habla de ellos y los jóvenes necesitan uno propio, que diga algo autentico de su ser y de su vida. Tienen ganas de mostrar algo nuevo, algo “creado con las propias manos”, como dice Nuria, una joven maquilladora y estudiante de caracterización, o con el cuerpo en movimiento como Olga, bailarina, o con la música como el joven guitarrista  Marc o con las imágenes que crea y cuelga en Instagram José Antonio. Los cuatro explicaron muy bien sus invenciones en el reciente Fórum Interxarxes.

Los grafitis forman parte también de esta novedad y parece que su origen está en la pasión amorosa ......

LEER ARTICULO COMPLETO

jueves, 24 de enero de 2019

Adolescentes digitales




¿Hay que preocuparse?

La Vanguardia. tendencias, 23 de enero de 2019

Los adolescentes miran tanto las pantallas como estas los miran a ellos. Mirar y ser mirados, parece ser la “ley”  máxima en la nueva realidad digital. En otra investigación (Bullying. Una falsa salida para los adolescentes. Ned, 2016), ya situamos el pánico generalizado que produce la figura del missing out, ese que está al margen del circuito del reconocimiento, el llamado friki, como potencial víctima del acoso grupal. Los expertos lo denominan FOMO (Fear of Missing Out) para referirse a esa sensación de exclusión social que produce, para muchos, el sentirse fuera de la pertenencia a esa comunidad.

De hecho, lo que esa investigación nos mostró, y que los datos más recientes como el informe reciente de la FAD confirman, es el poder de la angustia para crear lazos, en especial en una época en que los adolescentes se encuentran más huérfanos de referencias adultas por el eclipse de las figuras de autoridad. Una forma de combatir esa angustia es