“Diagnosticar el TDAH s’ha convertit en el recurs fàcil”
Diari Ara. 21/05/2018
José Ramón Ubieto compagina la professió de psicoanalista amb la de professor a la UOC. Acaba de publicar ‘Niñ@s hiper’, escrit a quatre mans amb Marino Pérez, catedràtic de psicopatologia de la Universitat d’Oviedo
José Ramón Ubieto compagina la professió de psicoanalista amb la de professor a la UOC. Acaba de publicar ‘Niñ@s hiper’, escrit a quatre mans amb Marino Pérez, catedràtic de psicopatologia de la Universitat d’Oviedo
ELISABET ESCRICHE
A Niñ@s hiper, Ubieto i Pérez denuncien l’obsessió dels pares per convertir la infància dels seus fills en hiper.
Conversen sobre com els adults estan colonitzant la infantesa de manera
accelerada per la via de tot allò que porta aquest prefix: hiperactiu,
hipersexualitat, hiperconnectat...
Comencem pels hiperconnectats. S’ha posat de moda monitoritzar la vida
dels fills via aplis per comprovar si dormen bé, si mengen prou... ¿Com
està afectant aquesta hiperconnexió el paper dels pares?
Abans els pares tenien galons només pel fet de ser pares. El problema
és que, amb la transformació de la societat, molts estaven desorientats
perquè no sabien si seguir el model dels seus pares o un altre de
totalment diferent. Just en aquest espai de trànsit ha entrat amb molta
força la tecnologia i molts pares l’han acceptada pensant que els podria
servir per monitoritzar la vida, com si es pogués reduir a un
algoritme. A més, aquests avenços es presenten com si fossin promeses
que et permeten controlar el fill, i en realitat tenen dos efectes:
l’hipercontrol i un cert abandonament, perquè amb l’excusa que el nen ja
està monitoritzat l’acabes deixant sol.
Una obsessió de la societat actual és posar etiquetes a tot. Per què?
Les etiquetes van bé a tothom, triomfen perquè és un nom per a un
estat. Quan et trobes malament t’espantes, però quan el metge et posa
l’etiqueta ja et tranquil·litzes. Proporcionen una identitat en moments
d’incertesa. No només els interessa als metges, de posar-ne, sinó també
als pares per poder dir que el seu fill té, per exemple, TDAH, perquè si
no en tingués s’haurien de preguntar què han fet malament ells, què no
escolten...
